temps moderns

La puta planta 18 i l’ascensor espatllat una altra vegada. Tornaré a arribar suat i amb la cara vermella. M’hauré de desfer el nus de la corbata i entraré a l’oficina amb pinta de venir d’un comiat de solter. I a sobre el gordo del metro. Quina pudor fotia el gilipolles. Potser viu a una planta 18 i se li ha espatllat l’ascensor. No ho sé, però feia fàstic. Com jo quan pugi les escales. Em quedo a baix. Li envio un correu al jefe i dic que estic al metge. Merda. L’Anna. M’ha vist.

- Sí, de seguida pujo Anna!-

Joder.

Mala consciencia

Sempre he estat un gran defensor de la mentida. Es un instrument util. Pero darrerament em trobo mes en contacte amb ella del que m’agradaria. Es veritat allo que diuen que una mentida te tendencia a expandir-se per si mateixa. Us explicare una historia…

Tot va comencar amb una mentida, quan em van contractar a aquesta feina que tinc aqui a Londres (si, si, encara estic aqui, per aixo no hi ha accents) quan em van preguntar que quant de temps m’hi pensava estar a Londres vaig respondre que un any llarg. I avui, despres que m’hagin ascendit, m’hagin apuntat a un curs per fer-me shiftleader i que m’hagin agafat “carinyo”, he hagut de dir que la setmana vinent ho deixo. Evidentment a mi no em fa massa pena. Porto gairebe un mes i mig llevant-me a hores intempestives per anar a servir cafes a una estacio de tren. Pero les implicacions morals de la meva mentida primera feien que no em sentis comode dient simplement que marxava, sense mes. Perque la decepcio que s’endurien per culpa meva seria proporcional a la sorpresa que tenen amb que marxi, i jo m’he encarregat que la sorpresa sigui molta, intentant no aixecar sospites. Doncs be, per evitar la meva lapidacio moral he hagut de recorrer al vell truc: amagar una mentida amb una de mes grossa i al.ludir a “motius personals imprevistos” per explicar la meva tornada a Barcelona.

I pel cami? Mentides i mes mentides. La ultima va ser excusant-me d’anar a treballar dient que em trobava malament per poder anar de festa. Quin tros d’home adult estic fet, eh?

I mes mentides: amb el bloc. Vaig dir que es tornaria un bloc personal, pero amb aixo no em referia que les meves fotos i reflexions me les guardaria per a mi, que es el que he fet aquestes ultimes setmanes. D’enca que vaig arribar m’han passat coses: des de quedar-me mirant embobat durant hores els jardins de Regent’s Park fins a prendre una birra veient com l’Amy Winehouse jugava (malament, per cert) al billar al seu bar de Camden. Pero m’ho he quedat per mi i he convertit el que era una voluntat sincera d’explicar el que em passava en una nova mentida que no fa mes que sumar-se a les moltes que ja m’he encarregat de llistar.

I ara queda la mala consciencia, que com una bona ressaca et martelleja el cervellet i t’obliga  a fer actualitzacions de proporcions bibliques i a saturar el servidor de WordPress amb les tres uniques fotos mig salvables de les, molt poques, per altra banda, que he fet per aqui.

Pero jo felic, i molt. No sabeu quant.

Des de Londres

Amb el vostre permis i sense accents pels teclats anglesos, aquest bloc es tornara personal durant untemps.

Vaig arribar a Londres fa un parell de dies, amb una maleta, vol d’anada, bona companyia i ganes de quedar-m’hi, peo, per fer-ho, havia de trobar, primer, una feina. Doncs be, a hores d’ara, si res no canvia i supero els dies de formacio, puc dir que la primera prova esta superada. Tinc feina al Caf’fe Nero, una mena d’Starbucks. Puc dir que l’he aconseguida en la meva primera entrevista i despres de deixar 3 curriculums a botigues (per tant, encara m’en queden 97).

Ara toca trobar pis i buscar la manera d’estarme untemps en aquesta ciutat, que demoment m’ha acollit com a un turista, pero que espero que sapiga fer-ho com a empleat.

Foto: menjar etnic a Camden. No he comencat a fer fotos. Pera alguna cosa he de posar perque el titol del bloc no perdi el seu sentit

Palla

-Això és palla -va dir l’aprenent a periodista mentre escoltava els somnis d’aquell ministre de l’església baptista-.

Era el 28 d’agost del 1963 i al capdamunt de les escales del monument a Lincoln hi havia Martin Luther King.

Don’t lose your nerve

 

El cafè s’està refredant dins la tassa de fang -”Record de la Bisbal”, hi diu- i jo me’l miro. Me’l miro i sé que me l’he de beure. Però no en tinc ganes. I el vull. I no tinc força per agafar-lo. 

M’estic fent petit. M’enfonso en aquests coixins de sofà barat mentre el cafè es refreda a la tassa de la Bisbal. I jo me’l miro i no me’l bec. I ja deu estar fred i no me l’he begut. Ni me’l beuré. I mentrestant la cigarreta crema al cendrer i no me la fumo. Està massa lluny i jo estic enfonsat. Enfonsat i petit en aquest sofà barat que m’abraça i no em deixa anar. 

S’ha acabat la cinta i no m’aixeco a donar-li la volta. La darrera cançó no ha pogut acabar i s’ha tallat mentre el cantant deia amb veu de falset “don’t lose your nerve” però jo sí que tinc por. Tinc por de beure’m el cafè i que estigui fred i de que la cigarreta s’hagi apagat definitivament i de que aquest sofà barat m’abraci tan fort que no em deixi marxar. I jo em quedi aquí per sempre. Atrapat. Enfonsat. Poruc. Petit. 

 

Foto: Camden i la City (m’)esperen per acollir als que fugen de la vida real. 

If I were a child

Si fós un nen petit tindria aquest aspecte. I, en créixer una mica,  per Sant Jordi, escriuria coses així:

“Disconnected, unplugged, offline, on average

Casa meva és petita. Però dins hi caben moltes coses. Totes petites. Hi ha un petit lavabo, amb una petita dutxa. I la cuina també és petita. I el menjador, que està dins la cuina. També és petita la meva habitació. I el meu llit. I jo no sóc petit. Però tampoc massa gran.

El meu cotxe és gran. Té un gran volant, que és rodó. Per girar-lo s’ha d’agafar amb molta força i al final gira. Si l’agafes amb poca força de vegades també gira, però no sempre. Dins el cotxe hi ha uns seients molt grans que són d’escuma tova. I estan tapissats amb tela. I les finestres també son grans. I jo no sóc gran. Però tampoc massa petit.

Tinc un gos que és molt lleig. Es diu Forquilla i va néixer lleig. Els amos de la seva mare no el volien de tant lleig que era i me’l van donar. Te unes orelles punxegudes i lletges. I uns ulls enfonsats i gairebé invisibles. I sembla que estigui sempre malalt. Però no ho està. Diuen que els gossos s’assemblen als seus amos. Però jo no sóc lleig. I tampoc massa guapo.

Ara m’he comprat un gat, perquè faci companyia a en Forquilla. Es molt guapo. Encara no te nom però es dirà Esbelt o Bonic. A casa gairebé no hi cabem, perquè és petita. Però el gat és molt maco i no fa soroll. Gairebé no ocupa lloc i és amic amb el Forquilla, menys quan no són amics. De tant guapo que és crec que el Forquilla s’ha enamorat, però el gat no li fa cas. Jo no sóc guapo. Però tampoc molt lleig.

De vegades penso que visc envoltat de coses que no tenen relació. Potser no fan per mi, o potser sí. Hauria de fer una pensada i llençar-ne algunes. Potser llenço el gos, que és molt lleig i fa soroll i em quedo amb el gat que és maco i callat. I que el gat es quedi el nom del gos, que ja m’agrada. O potser vaig a viure al cotxe, que és prou gran i que el gos i el gat visquin la seva relació a casa meva, que és petita. Si el gat vol, si no, no.”

Foto: no és meva, sóc jo, un pèl abans de l’edat per escriure això, que he escrit ara. Tot és caos.

Al món de “D”

 

- La vagància seria un do. Per lligar fariem servir frases com “Jo em puc passar més de 48 hores seguides sense fer res” i la resposta seria “Oh! Quin tros d’home!”.

- El fast food seria la base de la piràmide alimentaria.

- Anar al gimnàs i estar en forma estarien tipificats com a malalties. La seguretat social posaria assistens de desintoxicació a les entrades del Dir.

- El cacaolat, els donettes i les pringles serien patrimoni de la humanitat.

- Hi hauria una zona per no fumadors als bars: dins el rentavaixelles.

Foto: Altar polisaturat.

Llegat

I déu va dir:

“Aquí teniu els meus emissaris a la terra,

vagin-se tots a la puta merda”

Foto:  Poètica llosa, parlant en prosa.

Coses pedants per fer-se l’interessant

 

- Tenir una novel·la a mig escriure que “mai veurà la llum”

- Fer interressant una puta merda: “Jo em moc en transport públic per copçar la realitat social”

- No tenir mòvil “per gaudir la soledat” o “aprendre a viure amb un mateix”

- Anar al cinema i destacar coses com “la fotografia”, “la profunditat dels personages” o “la composició dels plans”

- Comprar premsa internacional

- Obrir la carta de vins, posar cara d’interessant, demanar el tercer més car. Quan el vi està a la copa agafarla entre dos dits, mirar “la llàgrima” i olorar-lo. Un cop empassat posar cara d’orgasme.

- Dir que només t’agrada l’alcohol sec.

- Beure Gintonic i Dry Martini.

- Tenir com a aficions: la fotografia artística, la pintura conceptual o la poesia.

- Llegir poetes “desconeguts pel comú dels mortals”

- Dir que els clàssics grecs estan sobrevalorats (coneixent-los per referències).

 

Foto: aficionat a la fotografia.

Absurd

 

- Fem un cafè?

- Millor que no, prefereixo anar més a poc a poc.

——–

- T’estimo

- A mi també em caus molt bé.

 

Foto: absurd xiclet a un vis del Colosseu romà.