I et diu agrada’m.

La qualitat de les entrades és inversament proporcional a la distància entre elles.

La proximitat de l’estiu és un factor de risc per l’abandonament del bloc.

La proximitat dels examens em fa multiplicar el consum d’internet per dia hàbil.

Els tòpics suadíssims també hi caben a l’untemps.

Sobretot si s’ajunten els 4 primers factors.

FOTO: No sé què tenen les postes de sol que tothom els fa fotos. Són un tòpic. Passeu pels àlbums de Facebook de qualsevol amic amb aspiracions fotogràfiques i veureu.

No en tenia cap el meu -abandonat- bloc i m’he sentit una mica desplaçat, com a persona amb aspiracions fotogràfiques que sóc. La veritat és que mai m’han quedat bé les postes de sol. I per posar merda, he pensat sempre, millor no posis res. Però ara, mira, no sé, com que el bloc demana a crits una actualització i no sé de què més parlar posaré aquesta, de Suïssa al Llac Léman.

Molt maco, Suïssa.

Vaig decidir continuar i anar fent canvis d’angle i tot d’una em deixa anar: “baixa aquí”. Jo em vaig espantar, però vaig ser professional i vaig fer les fotos que em va demanar, intentant no fer cas a les seves insinuacions ni als moviment que feia amb la mà, en clara al·lusió a… en fi més val que ho  veieu.

L’Epi no posava massa de la seva part. Jo intentava que fos una mica més expressiu, però no hi havia manera. No n’he pogut treure massa, però he cregut convenient que ho veieu, estimats lectors i que, de pas, sabeu que: faig books de fotos per a totes aquelles persones interessades en tenir-ne un a un preu molt competitiu (molt, molt) i escoltant com el voleu. Segur que el vostre queda millor que el de l’Epi, segur que li poseu més vida. Qui estigui interessat pot contactar-me a través dels comentaris a aquest bloc o de l’adreça de correu electrònic: untemps@gmail.com

T’envejo per ser com ets. Perquè, malgrat la teva escorça comença a patir l’avançament del que serà una mort lenta i dolorosa, la teva cara segueix mantenint el somriure que va dibuixar ahir, quan et pegàvem per satisfer els nostres afanys consumistes. Quan et fèiem servir d’excusa tradicional i nostrada. Quan et comparàvem amb el paio gordo que tots execrem, per imperialista. I tu que ens ho perdones i ens somrius mentre nosaltres contemplem, com, poc a poc, el foc roent et va reduint a cendres i et tenyeix. En uns dies ens haurem oblidat de tu i et canviarem per uns altres paios gordos que tornarem a fer servir d’excusa igual de tradicional, però menys nostrada, que ens diran, per sort, que podem oblidar-nos d’això -que ara anomenem vacances d’hivern- durant gairebé un any i que ja podem deixar de desitjar capbussar-nos en el foc i desaparèixer, com tu, tan puta, has sabut fer gairebé abans de començar.

I, tot d’una, es va trobar perduda entre cares desconegudes i inquisidores que li volien mal. Va aixecar la mirada i va córrer cap a la pantalla que l’emmarcava. Ella era el món i volia que la profunditat de camp l’engolís, com a tots, com a la resta.

La puta planta 18 i l’ascensor espatllat una altra vegada. Tornaré a arribar suat i amb la cara vermella. M’hauré de desfer el nus de la corbata i entraré a l’oficina amb pinta de venir d’un comiat de solter. I a sobre el gordo del metro. Quina pudor fotia el gilipolles. Potser viu a una planta 18 i se li ha espatllat l’ascensor. No ho sé, però feia fàstic. Com jo quan pugi les escales. Em quedo a baix. Li envio un correu al jefe i dic que estic al metge. Merda. L’Anna. M’ha vist.

- Sí, de seguida pujo Anna!-

Joder.

Sempre he estat un gran defensor de la mentida. Es un instrument util. Pero darrerament em trobo mes en contacte amb ella del que m’agradaria. Es veritat allo que diuen que una mentida te tendencia a expandir-se per si mateixa. Us explicare una historia…

Tot va comencar amb una mentida, quan em van contractar a aquesta feina que tinc aqui a Londres (si, si, encara estic aqui, per aixo no hi ha accents) quan em van preguntar que quant de temps m’hi pensava estar a Londres vaig respondre que un any llarg. I avui, despres que m’hagin ascendit, m’hagin apuntat a un curs per fer-me shiftleader i que m’hagin agafat “carinyo”, he hagut de dir que la setmana vinent ho deixo. Evidentment a mi no em fa massa pena. Porto gairebe un mes i mig llevant-me a hores intempestives per anar a servir cafes a una estacio de tren. Pero les implicacions morals de la meva mentida primera feien que no em sentis comode dient simplement que marxava, sense mes. Perque la decepcio que s’endurien per culpa meva seria proporcional a la sorpresa que tenen amb que marxi, i jo m’he encarregat que la sorpresa sigui molta, intentant no aixecar sospites. Doncs be, per evitar la meva lapidacio moral he hagut de recorrer al vell truc: amagar una mentida amb una de mes grossa i al.ludir a “motius personals imprevistos” per explicar la meva tornada a Barcelona.

I pel cami? Mentides i mes mentides. La ultima va ser excusant-me d’anar a treballar dient que em trobava malament per poder anar de festa. Quin tros d’home adult estic fet, eh?

I mes mentides: amb el bloc. Vaig dir que es tornaria un bloc personal, pero amb aixo no em referia que les meves fotos i reflexions me les guardaria per a mi, que es el que he fet aquestes ultimes setmanes. D’enca que vaig arribar m’han passat coses: des de quedar-me mirant embobat durant hores els jardins de Regent’s Park fins a prendre una birra veient com l’Amy Winehouse jugava (malament, per cert) al billar al seu bar de Camden. Pero m’ho he quedat per mi i he convertit el que era una voluntat sincera d’explicar el que em passava en una nova mentida que no fa mes que sumar-se a les moltes que ja m’he encarregat de llistar.

I ara queda la mala consciencia, que com una bona ressaca et martelleja el cervellet i t’obliga  a fer actualitzacions de proporcions bibliques i a saturar el servidor de WordPress amb les tres uniques fotos mig salvables de les, molt poques, per altra banda, que he fet per aqui.

Pero jo felic, i molt. No sabeu quant.

Vaig arribar a Londres fa un parell de dies, amb una maleta, vol d’anada, bona companyia i ganes de quedar-m’hi, peo, per fer-ho, havia de trobar, primer, una feina. Doncs be, a hores d’ara, si res no canvia i supero els dies de formacio, puc dir que la primera prova esta superada. Tinc feina al Caf’fe Nero, una mena d’Starbucks. Puc dir que l’he aconseguida en la meva primera entrevista i despres de deixar 3 curriculums a botigues (per tant, encara m’en queden 97).

Ara toca trobar pis i buscar la manera d’estarme untemps en aquesta ciutat, que demoment m’ha acollit com a un turista, pero que espero que sapiga fer-ho com a empleat.

Foto: menjar etnic a Camden. No he comencat a fer fotos. Pera alguna cosa he de posar perque el titol del bloc no perdi el seu sentit

-Això és palla -va dir l’aprenent a periodista mentre escoltava els somnis d’aquell ministre de l’església baptista-.

Era el 28 d’agost del 1963 i al capdamunt de les escales del monument a Lincoln hi havia Martin Luther King.

Foto: Camden i la City (m’)esperen per acollir als que fugen de la vida real.