Arxivar per Desembre de 2009

La resignació somrient de la fusta

T’envejo per ser com ets. Perquè, malgrat la teva escorça comença a patir l’avançament del que serà una mort lenta i dolorosa, la teva cara segueix mantenint el somriure que va dibuixar ahir, quan et pegàvem per satisfer els nostres afanys consumistes. Quan et fèiem servir d’excusa tradicional i nostrada. Quan et comparàvem amb el paio gordo que tots execrem, per imperialista. I tu que ens ho perdones i ens somrius mentre nosaltres contemplem, com, poc a poc, el foc roent et va reduint a cendres i et tenyeix. En uns dies ens haurem oblidat de tu i et canviarem per uns altres paios gordos que tornarem a fer servir d’excusa igual de tradicional, però menys nostrada, que ens diran, per sort, que podem oblidar-nos d’això -que ara anomenem vacances d’hivern- durant gairebé un any i que ja podem deixar de desitjar capbussar-nos en el foc i desaparèixer, com tu, tan puta, has sabut fer gairebé abans de començar.

Anuncis

, , , , ,

6 comentaris

Revelacions petitburgeses

I, tot d’una, es va trobar perduda entre cares desconegudes i inquisidores que li volien mal. Va aixecar la mirada i va córrer cap a la pantalla que l’emmarcava. Ella era el món i volia que la profunditat de camp l’engolís, com a tots, com a la resta.

, , , , ,

5 comentaris