Archive for category Uncategorized

If I were a child

dani-3-anets

Si fós un nen petit tindria aquest aspecte. I, en créixer una mica,  per Sant Jordi, escriuria coses així:

Disconnected, unplugged, offline, on average

Casa meva és petita. Però dins hi caben moltes coses. Totes petites. Hi ha un petit lavabo, amb una petita dutxa. I la cuina també és petita. I el menjador, que està dins la cuina. També és petita la meva habitació. I el meu llit. I jo no sóc petit. Però tampoc massa gran.

El meu cotxe és gran. Té un gran volant, que és rodó. Per girar-lo s’ha d’agafar amb molta força i al final gira. Si l’agafes amb poca força de vegades també gira, però no sempre. Dins el cotxe hi ha uns seients molt grans que són d’escuma tova. I estan tapissats amb tela. I les finestres també son grans. I jo no sóc gran. Però tampoc massa petit.

Tinc un gos que és molt lleig. Es diu Forquilla i va néixer lleig. Els amos de la seva mare no el volien de tant lleig que era i me’l van donar. Te unes orelles punxegudes i lletges. I uns ulls enfonsats i gairebé invisibles. I sembla que estigui sempre malalt. Però no ho està. Diuen que els gossos s’assemblen als seus amos. Però jo no sóc lleig. I tampoc massa guapo.

Ara m’he comprat un gat, perquè faci companyia a en Forquilla. Es molt guapo. Encara no te nom però es dirà Esbelt o Bonic. A casa gairebé no hi cabem, perquè és petita. Però el gat és molt maco i no fa soroll. Gairebé no ocupa lloc i és amic amb el Forquilla, menys quan no són amics. De tant guapo que és crec que el Forquilla s’ha enamorat, però el gat no li fa cas. Jo no sóc guapo. Però tampoc molt lleig.

De vegades penso que visc envoltat de coses que no tenen relació. Potser no fan per mi, o potser sí. Hauria de fer una pensada i llençar-ne algunes. Potser llenço el gos, que és molt lleig i fa soroll i em quedo amb el gat que és maco i callat. I que el gat es quedi el nom del gos, que ja m’agrada. O potser vaig a viure al cotxe, que és prou gran i que el gos i el gat visquin la seva relació a casa meva, que és petita. Si el gat vol, si no, no.”

Foto: no és meva, sóc jo, un pèl abans de l’edat per escriure això, que he escrit ara. Tot és caos.

, , ,

8 comentaris

Al món de “D”

 

dsc_0271

– La vagància seria un do. Per lligar fariem servir frases com “Jo em puc passar més de 48 hores seguides sense fer res” i la resposta seria “Oh! Quin tros d’home!”.

– El fast food seria la base de la piràmide alimentaria.

– Anar al gimnàs i estar en forma estarien tipificats com a malalties. La seguretat social posaria assistens de desintoxicació a les entrades del Dir.

– El cacaolat, els donettes i les pringles serien patrimoni de la humanitat.

– Hi hauria una zona per no fumadors als bars: dins el rentavaixelles.

Foto: Altar polisaturat.

, ,

7 comentaris

Llegat

dsc_0127

I déu va dir:

“Aquí teniu els meus emissaris a la terra,

vagin-se tots a la puta merda”

Foto:  Poètica llosa, parlant en prosa.

, , ,

4 comentaris

Coses pedants per fer-se l’interessant

 

dsc_0326

– Tenir una novel·la a mig escriure que “mai veurà la llum”

– Fer interressant una puta merda: “Jo em moc en transport públic per copçar la realitat social”

– No tenir mòvil “per gaudir la soledat” o “aprendre a viure amb un mateix”

– Anar al cinema i destacar coses com “la fotografia”, “la profunditat dels personages” o “la composició dels plans”

– Comprar premsa internacional

– Obrir la carta de vins, posar cara d’interessant, demanar el tercer més car. Quan el vi està a la copa agafarla entre dos dits, mirar “la llàgrima” i olorar-lo. Un cop empassat posar cara d’orgasme.

– Dir que només t’agrada l’alcohol sec.

– Beure Gintonic i Dry Martini.

– Tenir com a aficions: la fotografia artística, la pintura conceptual o la poesia.

– Llegir poetes “desconeguts pel comú dels mortals”

– Dir que els clàssics grecs estan sobrevalorats (coneixent-los per referències).

 

Foto: aficionat a la fotografia.

, , , ,

7 comentaris

Absurd

dsc_02331

 

– Fem un cafè?

– Millor que no, prefereixo anar més a poc a poc.

——–

– T’estimo

– A mi també em caus molt bé.

 

Foto: absurd xiclet a un vis del Colosseu romà.

, ,

4 comentaris

io da gan vui se patit*

dsc_03001

Riure per no-res. Veure com un joc fins i tot les coses més importants. Ser sincer. Pensar que 100 pessetes són una fortuna. Imaginar que res és impossible. Escriure amb llapis. Creure en la màgia. Fer-se invisible. Viure amb superherois.  Descobrir. 

io da gan vui se patit.* 

I que m’agradin els contes.

I fer-me una casa a un arbre.

I estimar-ho tot.

I ser innocent.

I ser cupable.

I ser immortal.

I voler volar.

I poder.

I saber.

I creure.

I caure.

I riure.

 

*io da gan vui se patit és l’eslògan d’una botiga de joguines: “El Barruguet”. Vol dir “Jo de gran vull ser petit”

Foto: sentint-se petit. Volent. Valent.

, ,

4 comentaris

Començar pel final i posar-se obligacions

Boira Quan aquest bloc va començar, em vaig mostrar insegur al voltant de la fermesa amb què s’iniciava i, malauradament m’ha pogut la mandra i els dies entre entrades s’han anat allargant fins a un extrem que està a prop de ser inacceptable.

Només m’ha calgut, però, passar cinc dies convivint intensament amb la càmera per descobrir que m’agrada fer fotos i que posar-me obligacions blogueres per publicar-les serà la meva millor eina per aprendre a fer-ne. (Aprofitant que parlo d’obligacions blogueres m’agradaria introduir un nou bloc, iniciat fa molt poc per un futur guionista d’èxit i que ha pres com a títol blogobligacions).

Obligar-se. Lluitar contra l’hedonisme natural i el tòpic del carpe diem? O aprendre a gaudir més de la resta de coses? En el fons la diferència és de matís, i si ens posem obligacions és perquè sabem que ens convenen o les fem de gust. Aquí el reflexiu és imprescindible, perquè les úniques obligacions agradables, les posem nosaltres mateixos. La reflexió, en canvi, quedarà per a una ocasió millor.

Foto: Nit de boira a l’aeroport de Girona.Començo pel final. Les anteriors vindran després si l’obligació no perdona.

, , , ,

2 comentaris

L’orgull de l’edat

dsc_0113

Qui dia passa, any empeny. Hi ha poques coses a la vida tan inevitables com el pas del temps. Però, de nou, lluitant contra la nostra naturalesa, intentem empènyer els anys, sí, però cap enrere. Si hi ha un punt en el què deixem de considerar-nos joves, que no el marquin les arrugues, perquè no hi ha res més bonic que sentir-se orgullós de la pròpia edat.

, ,

3 comentaris

L’instint i la fugida

dsc_0343

moviment.jpg

L’instint ens diu que hem de córrer quan veiem alguna cosa que ens espanta. Els animals ho fan i aquest afany que tenim els éssers humans de lluitar contra la nostra pròpia naturalesa ens ha portat a un desprestigi de la fugida absolutament inmerescut. Hi ha situacions en la vida de les que és millor escapar i d’altres en les que es fa absolutament indispensable un moviment, alguna acció. Tots ho sabem, per això no suportem veure una partida d’escacs sencera. Desgracidament el cavall que il·lustra l’entrada (Tango) corria en cercles al voltant del seu amo, ha “desaprès” que l’home és un perill i ara es dedica a perseguir-lo, com nosaltres hem desaprès l’instint i ens dediquem a perseguir les convencions.

2 comentaris

Fa un temps d’untemps

la mà estesa

És curiós com hi ha paraules que sonen ridícules a força de repetir-les. Un temps és d’aquestes.

He de confessar que aquest no és el meu primer intent amb els blocs, els que m’hagueu acompanyat en els darrers anys de la meva vida sabreu que ja vaig tenir-ne un altre, de més o menys exitós, que, sense saber on havia d’anar a parar va anar cuejant fins que, un mal dia vaig decidir deixar de publicar. Era l’Untemps original, aquell en el que pretenia fer una relació de les novetats musicals, que vaig prendre amb tanta il·lusió i que vaig deixar en l’oblit quan vaig tenir una nova dèria. En aquest cas no seré massa optimista, jo mateix desconec la data de caducitat d’aquest bloc que neix, això sí, per mostrar fotos. Una eina d’aprenentatge i de comunicació, sense regles massa encorsetades, avui neix per posar fotos, que aniran acompanyades de text, sí, però: de què seran les fotos i de què serà el text? Això és una altra història.

Essent conscient que els començaments no són fàcils i que hauré de fer un esforç per no desmotivar-me. Començaré escrivint per mi mateix i ja veuré cap a on em porta la xarxa.

La fotografia que il·lustra l’entrada és algun dels meus experiments intentant descobrir el funcionament de la meva nova càmera.

, , ,

9 comentaris